URBANISMO A GOLPES
La continua pugna solapada entre las competencias estatales y autonómicas en materia tan atractiva como el urbanismo es una constante, pues si hace apenas unos meses comprobábamos la incidencia de la reciente Modificación del Reglamento Público Hidráulico al zonificar las zonas inundables, al compararlo con la normativa autonómica prevista en el PATRICOVA, ahora, es el Tribunal Supremo en su reciente sentencia nº 1145/2017, de 29 de junio de 2017, el que ha declarado la nulidad por ser contrario al ordenamiento jurídico, del Decreto 54/2013 de 26 de abril, del Consell por el que se suspendía la vigencia del PGOU de Denia de 1972 y se establecía un régimen urbanístico transitoriamente aplicable en tanto culminaba el procedimiento de aprobación del PGOU en trámite.
El fallo del alto tribunal comportará, (además de los típicos reproches entre los actores implicados, de los que ya se hará eco la prensa), que de nuevo recobre vigencia el antiguo PGOU del año 1972, y la consiguiente distorsión que supone la aplicación del obsoleto plan de 1972, a todas luces incompatible con las actuales determinaciones urbanísticas y medioambientales.
El TS, considera infringido el art. 105 de la CE y el art. 11 del RDLeg. 2/2008 por el que se aprueba el Texto Refundido de la Ley del Suelo que prescriben con carácter de legislación básica la necesidad de asegurar la participación ciudadana en la elaboración del planeamiento. Exigencia constitucional que califica de insoslayable inexcusable e imperativa.
El debate jurídico entre la administración autonómica que aprobó el Decreto y la mercantil recurrente se centra en considerar que la normativa autonómica ex art. 102 de la LUV, no contempla ningún tramite de audiencia a la hora de tramitar un régimen transitorio al tratarse de casos de urgencia, argumento que fue incluso acogido por la propia Sala del TSJCV en su sentencia de 20/11/2015.
Sin embargo, el TS revoca la sentencia del TSJCV y deja muy claro que corresponde al legislador autonómico en el ejercicio de sus competencias, configurar el derecho de participación ciudadana, sin impedirlo, obstaculizarlo o negarlo.
Para ello, la sentencia exhibe la consolidada doctrina jurisprudencial según la cual el hecho de que la ley autonómica no establezca expresamente un tramite de información pública, no es razón para no exigirlo inexcusablemente al venir impuesto por otras disposiciones con rango de ley y consecuentemente anula el Decreto autonómico objeto de impugnación.
Más allá del debate estrictamente jurídico, lo paradójico es que por un defecto procedimental, aunque de innegable trascendencia sustancial, recobra reviviscencia un planeamiento como el de 1972 que contraviene materialmente todas las directrices urbanísticas y medioambientales, lo que genera importantes tensiones.
Por otro lado la vigente LOTUP en su art. 44.6, sustituye al art. 102 de la derogada LUV, si bien reitera su contenido, sin contemplar tampoco la necesidad de un tramite de información pública lo que de nuevo se aleja de la consolidada doctrina del TS en esta cuestión.
Resulta desconcertante que se este repitiendo esta situación, sin que se haya adoptado ninguna medida al respecto, por lo que aprovechando que actualmente se esta tramitando el anteproyecto de ley que modifica la LOTUP, es una excelente ocasión para enmendar tan esencial omisión y, de forma expresa establecer la necesidad de un tramite de información pública en la vigente redacción del art. 44.6 de la LOTUP al objeto de disipar cualquier duda al respecto y garantizar una mayor seguridad jurídica para todos.
La opción “0” es esperar a que se produzcan nuevos pronunciamientos judiciales con el consiguiente sobresalto y comprobar de un día para otro, que se vuelve al planeamiento del siglo pasado.
Tiempo al tiempo.
URBANISME A BACS
La contínua pugna solapada entre les competències estatals i autonòmiques en matèria tan atractiva com l’urbanisme és una constant, ja que si fa tot just uns mesos comprovàvem la incidència de la recent Modificació del Reglament Públic Hidràulic al zonificar les zones inundables, en comparar amb la normativa autonòmica prevista en el PATRICOVA, ara, és el Tribunal Suprem en la seva recent sentència núm 1145/2017, de 29 de juny de 2017, el qual ha declarat la nul·litat per ser contrari a l’ordenament jurídic, del Decret 54/2013 de 26 d’abril, del Consell pel qual se suspenia la vigència del PGOU de Dénia de 1972 i s’establia un règim urbanístic transitòriament aplicable en tant culminava el procediment d’aprovació del PGOU en tràmit.
La decisió de l’alt tribunal comportarà, (a més dels típics retrets entre els actors implicats, dels quals ja es farà ressò la premsa), que de nou recobra vigència l’antic PGOU de l’any 1972, i la consegüent distorsió que suposa l’aplicació del obsolet pla de 1972, de totes totes incompatible amb les actuals determinacions urbanístiques i mediambientals.
El TS, considera infringit l’art. 105 de la CE i l’art. 11 del RDLeg. 2/2008 pel qual s’aprova el Text refós de la Llei del Sòl que prescriuen amb caràcter de legislació bàsica la necessitat d’assegurar la participació ciutadana en l’elaboració del planejament. Exigència constitucional que qualifica de indefugible inexcusable i imperativa.
El debat jurídic entre l’administració autonòmica que va aprovar el Decret i la mercantil recurrent és centra a considerar que la normativa autonòmica ex art. 102 de la LUV, no contempla cap tramit d’audiència a l’hora de tramitar un règim transitori en tractar-se de casos d’urgència, argument que va ser fins i tot acollit per la pròpia Sala del TSJCV en la seva sentència de 2015.11.20.
No obstant això, el TS revoca la sentència del TSJCV i deixa molt clar que correspon al legislador autonòmic en l’exercici de les seves competències, configurar el dret de participació ciutadana, sense impedir-ho, obstaculitzar-o negar-ho.
Per a això, la sentència exhibeix la consolidada doctrina jurisprudencial segons la qual el fet que la llei autonòmica no estableix expressament un tràmit d’informació pública, no és raó per no exigir-ho inexcusablement en venir imposat per altres disposicions amb rang de llei i en conseqüència anul·la el Decret autonòmic objecte d’impugnació.
Més enllà del debat estrictament jurídic, el paradoxal és que, per un defecte procedimental, encara que d’innegable transcendència substancial, recobre reviviscencia un planejament com el de 1972 que contravé materialment totes les directrius urbanístiques i mediambientals, el que genera importants tensions.
D’altra banda la vigent LOTUP en el seu art. 44.6, substitueix a l’art. 102 de la derogada LUV, si bé reitera el seu contingut, sense contemplar tampoc la necessitat d’un tràmit d’informació pública el que de nou s’allunya de la consolidada doctrina del TS en aquesta qüestió.
Resulta desconcertant que aquest situación és repeteisca, sense que s’hagi adoptat cap mesura al respecte, per la qual cosa aprofitant que actualment s’està tramitant l’avantprojecte de llei que modifica la LOTUP, és una excel·lent ocasió per esmenar tan essencial omissió i, de manera expressa establir la necessitat d’un tràmit d’informació pública en la vigent redacció de l’art. 44.6 de la LOTUP a fi de dissipar qualsevol dubte sobre aquest tema i garantir una major seguretat jurídica per a tots.
L’opció “0” és esperar que es produeixin nous pronunciaments judicials amb el consegüent sobresalt i comprovar d’un dia per l’altre, que es torna al planejament del segle passat.
Temps al temps.